La casa es troba en el límit entre una zona de baixa densitat urbana composta principalment per cases unifamiliars entre mitgeres i una altra on comencen a aparèixer grans edificis d’habitatge plurifamiliar. La imatge del centre de Badalona, ​​on la tipologia predominant és la típica casa de cos de la costa catalana, es dilueix aquí en un entorn molt heterogeni on s’alternen diverses tipologies edificatòries.

La voluntat de traslladar aquesta complexitat urbana al projecte i l’interès en investigar sobre diferents formes d’afrontar aquesta tipologia que hem assajat altres vegades ens fa provar noves solucions pel que fa a flexibilitat i relació entre l’interior i l’exterior.

D’una banda la casa explora la idea de flexibilitat repetint l’organització en totes les plantes. L’esquema estructural i constructiu es va repeteix alternativament en cadascuna de les plantes. Aquest gest resolt per una banda la il·luminació natural de les parts centrals de la casa alhora que permet la ventilació creuada i el control solar de les peces principals.

D’aquesta forma es planteja una idea de programa funcional molt obert on els diferents usos poden variar totalment en funció de les necessitats dels habitants de la casa. Cada estància pot assumir qualsevol funció.

D’altra banda, les cases de cos, per la seva grandària i la seva tipologia constructiva disposen de balcons de reduïdes dimensions que són poc útils. El projecte construeix uns espais exteriors cap a l’interior de l’habitatge que no només porten la llum fins a les zones més fosques de la casa sinó que a més estableixen una relació de la casa amb l’exterior molt rica. Aquests espais intermedis a més de millorar el comportament de la casa permeten al obrir-se completament les fusteries augmentar la superfície útil de les estances augmentant les seves possibilitats d’us quan el temps ho permet.

Finalment, com en la majoria dels nostres projectes l’estructura s’expressa amb total honestitat. Els mateixos elements constructius es mostren de forma que la casa s’explica per si sola. El formigó i la fusta són protagonistes i antagònics al mateix temps. El formigó assumeix la funció estructural i delimitadora dels espais en tant que la fusta és el material que matitza la llum natural i que defineix els espais interiors buscant l’equilibri entre domesticitat i estructura.